TEMA 8 GLOBALITZACIÓ continuació
Fa 13 anys
dimarts, 1 de desembre del 2009
EL COMERÇ JUST
Què és el Comerç Just?
El Comerç Just és una associació comercial basada en el diàleg, la transparència i el respecte, que busca una major igualtat al comerç internacional. Contribueix al desenvolupament sostenible oferint millors condicions comercials i vetllant pels drets laborals dels productors i treballadors marginats, particularment al Sud.
El Comerç Just és una alternativa al comerç tradicional. Davant els criteris merament econòmics d’aquest, té en compte valors ètics que comprenen aspectes socials i ecològics. El Comerç Just representa un intercanvi comercial en el que es minimitza al màxim el nombre de intermediaris, es busca un vincle més directe entre productor i comerciant. A més, s’aconsegueix que els camperols i petits productors de zones empobrides trobin un mode de viure dignament del seu treball. Els consumidors obtenen productes de qualitat, amb la garantia de que s’han respectat els drets dels treballadors. Es demostra que és possible fer compatibles els criteris econòmics amb els socials i ecològics.
No sempre el producte comercialitzat com a producte de comerç just es produeix al país originari, de vegades només s’importen les matèries primeres per a la seva elaboració i es manufactura al país receptor. Això és degut a que la legislació del país importador grava amb aranzels excessius la importació de productes manufacturats procedents de països en vies de desenvolupament i, en canvi, les matèries primeres no les grava amb tants impostos degut a que les necessita per que les empreses autòctones puguin produir manufactures. Es paradoxal el que arriba a passar llavors, els països en vies de desenvolupament exporten les seves matèries primeres (fruit de l’explotació dels seus recursos naturals) i després han de comprar els productes manufacturats a partir de les seves matèries primeres als països desenvolupats a un preu desorbitat. Aquestes polítiques proteccionistes aplicades tant per la UE com pels EUA sumades a les subvencions dels seus productes agrícoles entren en clara contradicció amb la seva aposta pel lliure mercat.
Quins són els principals productes de Comerç Just?
Els productes que es comercialitzen com a productes de comerç just corresponen als principals productes agrícoles conreats a països en vies de desenvolupament com: el té (a l’Índia o Sri Lanka), el cacau o la xocolata ja manufacturada (Bolívia, Equador, països africans), el sucre (Cuba, etc.), el cafè (Nicaragua, El Salvador, Cuba, etc.). A part dels productes agrícoles que són el gruix dels productes de comerç just, també es comercialitzen així els productes d’artesania tèxtil, fusta, etc... d’aquests països en vies de desenvolupament.
BONPREU TORDERA
Camí Mas Martí, 41
Barcelona
Tordera
Alimentación
El Comerç Just és una associació comercial basada en el diàleg, la transparència i el respecte, que busca una major igualtat al comerç internacional. Contribueix al desenvolupament sostenible oferint millors condicions comercials i vetllant pels drets laborals dels productors i treballadors marginats, particularment al Sud.
El Comerç Just és una alternativa al comerç tradicional. Davant els criteris merament econòmics d’aquest, té en compte valors ètics que comprenen aspectes socials i ecològics. El Comerç Just representa un intercanvi comercial en el que es minimitza al màxim el nombre de intermediaris, es busca un vincle més directe entre productor i comerciant. A més, s’aconsegueix que els camperols i petits productors de zones empobrides trobin un mode de viure dignament del seu treball. Els consumidors obtenen productes de qualitat, amb la garantia de que s’han respectat els drets dels treballadors. Es demostra que és possible fer compatibles els criteris econòmics amb els socials i ecològics.
No sempre el producte comercialitzat com a producte de comerç just es produeix al país originari, de vegades només s’importen les matèries primeres per a la seva elaboració i es manufactura al país receptor. Això és degut a que la legislació del país importador grava amb aranzels excessius la importació de productes manufacturats procedents de països en vies de desenvolupament i, en canvi, les matèries primeres no les grava amb tants impostos degut a que les necessita per que les empreses autòctones puguin produir manufactures. Es paradoxal el que arriba a passar llavors, els països en vies de desenvolupament exporten les seves matèries primeres (fruit de l’explotació dels seus recursos naturals) i després han de comprar els productes manufacturats a partir de les seves matèries primeres als països desenvolupats a un preu desorbitat. Aquestes polítiques proteccionistes aplicades tant per la UE com pels EUA sumades a les subvencions dels seus productes agrícoles entren en clara contradicció amb la seva aposta pel lliure mercat.
Quins són els principals productes de Comerç Just?
Els productes que es comercialitzen com a productes de comerç just corresponen als principals productes agrícoles conreats a països en vies de desenvolupament com: el té (a l’Índia o Sri Lanka), el cacau o la xocolata ja manufacturada (Bolívia, Equador, països africans), el sucre (Cuba, etc.), el cafè (Nicaragua, El Salvador, Cuba, etc.). A part dels productes agrícoles que són el gruix dels productes de comerç just, també es comercialitzen així els productes d’artesania tèxtil, fusta, etc... d’aquests països en vies de desenvolupament.
BONPREU TORDERA
Camí Mas Martí, 41
Barcelona
Tordera
Alimentación
Noticia de deslocalitzacio industrial
"La deslocalització industrial a la Vall d'Albaida és un procés que no té marxa enrere"
Així de contundent va ser el professor Francisco Puig Blanco en la presentació del seu treball “La deslocalització industrial a la Vall d’Albaida. Un estudi per a superar-la”.
Tal com estava previst, el passat dijous19 de gener, al Saló d’Actes de CaixaOntinyent, es presentà el treball guanyador del V Premi d’Investigació de l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida (IEVA). Davant de mig centenar de persones, el professor Francisco Puig va exposar el contingut del seu treball, en un acte que comptà amb la presència de l’Alcalde d’Ontinyent, Manuel Reguart, la Presidenta de l’IEVA, Mª Josep García, i el vice-president responsable dels Premis d’Investigació, Josep Calatayud, així com de representants sindicals, empresarials i regidors d’Ontinyent i de distintes localitats de la comarca. La Presidenta de l’IEVA va donar la benvinguda a als assistents, i agraí, especialment, la presència de l’Alcalde i la deferència de CaixaOntinyent en prestar el Saló d’Actes per a la presentació. Tot seguit, Josep Calatayud presentà els Premis d’Investigació com una de les primeres intervencions de l’IEVA i que ve mantenint-se cada dos anys. Calatayud assenyalà que el paper de l’Institut es limita a realitzar la convocatòria, assumir la decisió del Jurat i deixar en completa llibertat a l’autor del projecte seleccionat per tal que desenvolupe la seua investigació. Pel que fa al projecte d’aquest any, el jurat, en el seu moment, va fer constar l’oportunitat del tema atenent la delicada situació econòmica de la comarca. Un treball -continuà dient el vice-president- que no pot canviar la realitat, però sí donar eines per al seu maneig, canviar impresions per coneixement, i facilitar la presa de consciència de la situació. A continuació el professor Puig Blanco va passar a exposar els continguts principals del seu treball, elaborat, segons va dir, a partir de diverses fonts d’informació: distints indicadors econòmics i entrevistes tant a representants de les principals associacions empresarials de la comarca, com a sindicats, tècnics de desenvolupament local i diferents agents socials. Passà a explicar els diferents conceptes o definicions que hi ha sobre la deslocalització, assenyalant que el treball aborda la localització entesa en el seu concepte més ampli. Després de fer un estudi de la importància de cadascun dels tres sectors productius a la nostra comarca i comparar-la amb la global del País Valencià, així com analitzar l’evolució de les distintes indústries a la comarca, considerà com a important el risc de deslocalització en la situació actual, encara que –va deixar clar- no és un procés que comença ara. Tot seguit va passar a analitzar les potencialitats d’un districte industrial i en concret del que formen algunes poblacions de la nostra comarca, potencialitats que –deia- cal aprofitar més com una de les mesures per a frenar aquest procés. Les mesures que proposa, per fer front a la deslocalització, entre altres, són destinar més recursos a la creació de serveis (sector deficitari en la nostra comarca); fomentar la col·laboració empresarial, la multilocalització de les empreses; fomentar l’autoocupació, i elaborar un Pla Estratègic per a la comarca. En acabar l’exposició es produí un interessant col·loqui entre els assistents i el professor Francisco Puig. L’acte va concloure amb la intervenció de l'Alcalde d’Ontinyent, Manuel Reguart, que situà el paper d’Ontinyent i la comarca en el context de la resta de l’estat, pel que fa el sector tèxtil, i parlà dels diferents contactes que s’han tingut amb representants polítics d’altres territoris amb importants interessos en la indústria tèxtil, i de les dificultats que tenen per a mantenir aquests contactes amb les autoritats valencianes. Relatà diverses experiències tant a l’estat espanyol com a altres països de les conseqüències de l’apertura de mercats per a la indústria tèxtil i les mesures que, en alguns casos s’han adoptat.
Així de contundent va ser el professor Francisco Puig Blanco en la presentació del seu treball “La deslocalització industrial a la Vall d’Albaida. Un estudi per a superar-la”.
Tal com estava previst, el passat dijous19 de gener, al Saló d’Actes de CaixaOntinyent, es presentà el treball guanyador del V Premi d’Investigació de l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida (IEVA). Davant de mig centenar de persones, el professor Francisco Puig va exposar el contingut del seu treball, en un acte que comptà amb la presència de l’Alcalde d’Ontinyent, Manuel Reguart, la Presidenta de l’IEVA, Mª Josep García, i el vice-president responsable dels Premis d’Investigació, Josep Calatayud, així com de representants sindicals, empresarials i regidors d’Ontinyent i de distintes localitats de la comarca. La Presidenta de l’IEVA va donar la benvinguda a als assistents, i agraí, especialment, la presència de l’Alcalde i la deferència de CaixaOntinyent en prestar el Saló d’Actes per a la presentació. Tot seguit, Josep Calatayud presentà els Premis d’Investigació com una de les primeres intervencions de l’IEVA i que ve mantenint-se cada dos anys. Calatayud assenyalà que el paper de l’Institut es limita a realitzar la convocatòria, assumir la decisió del Jurat i deixar en completa llibertat a l’autor del projecte seleccionat per tal que desenvolupe la seua investigació. Pel que fa al projecte d’aquest any, el jurat, en el seu moment, va fer constar l’oportunitat del tema atenent la delicada situació econòmica de la comarca. Un treball -continuà dient el vice-president- que no pot canviar la realitat, però sí donar eines per al seu maneig, canviar impresions per coneixement, i facilitar la presa de consciència de la situació. A continuació el professor Puig Blanco va passar a exposar els continguts principals del seu treball, elaborat, segons va dir, a partir de diverses fonts d’informació: distints indicadors econòmics i entrevistes tant a representants de les principals associacions empresarials de la comarca, com a sindicats, tècnics de desenvolupament local i diferents agents socials. Passà a explicar els diferents conceptes o definicions que hi ha sobre la deslocalització, assenyalant que el treball aborda la localització entesa en el seu concepte més ampli. Després de fer un estudi de la importància de cadascun dels tres sectors productius a la nostra comarca i comparar-la amb la global del País Valencià, així com analitzar l’evolució de les distintes indústries a la comarca, considerà com a important el risc de deslocalització en la situació actual, encara que –va deixar clar- no és un procés que comença ara. Tot seguit va passar a analitzar les potencialitats d’un districte industrial i en concret del que formen algunes poblacions de la nostra comarca, potencialitats que –deia- cal aprofitar més com una de les mesures per a frenar aquest procés. Les mesures que proposa, per fer front a la deslocalització, entre altres, són destinar més recursos a la creació de serveis (sector deficitari en la nostra comarca); fomentar la col·laboració empresarial, la multilocalització de les empreses; fomentar l’autoocupació, i elaborar un Pla Estratègic per a la comarca. En acabar l’exposició es produí un interessant col·loqui entre els assistents i el professor Francisco Puig. L’acte va concloure amb la intervenció de l'Alcalde d’Ontinyent, Manuel Reguart, que situà el paper d’Ontinyent i la comarca en el context de la resta de l’estat, pel que fa el sector tèxtil, i parlà dels diferents contactes que s’han tingut amb representants polítics d’altres territoris amb importants interessos en la indústria tèxtil, i de les dificultats que tenen per a mantenir aquests contactes amb les autoritats valencianes. Relatà diverses experiències tant a l’estat espanyol com a altres països de les conseqüències de l’apertura de mercats per a la indústria tèxtil i les mesures que, en alguns casos s’han adoptat.
dimarts, 17 de novembre del 2009
Definició de Fordisme i Taylorisme
Fordisme:El terme fordisme es refereix al sistema de producció en cadena que va portar a la pràctica Henry Ford; fabricant de cotxes dels Estats Units. Aquest sistema que es va desenvolupar entre finals de la dècada dels 20 i principis dels 70, suposa una combinació de cadenes de muntatge, maquinaria especialitzada, salaris alts i un nombre elevat de treballadors en plantilla. Aquest mode de producció resulta rendible sempre que el producte es pugui vendre a un preu baix en una economia desenvolupada.
Taylorisme:El taylorisme consisteix en la divisió de les tasques dels processos de producció, suposa l'aïllament del treballador i la imposició d'un salari variable i proporcional al valor que l'obrer afegeix al procés. Va suposar una nova forma d'organització industrial que tenia per finalitat augmentar la productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. El seu nom es deu a l'enginyer Frederick W. Taylor.
Es tracta d'aplicar mètodes científics d'orientació positivista i mecanicista a l'estudi de la relació entre l'obrer i les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus processos i seqüències, i el cronometratge de les operacions, més un sistema de motivació amb el pagament de primes al rendiment, suprimint qualsevol improvisació en l'activitat industrial.
Taylorisme:El taylorisme consisteix en la divisió de les tasques dels processos de producció, suposa l'aïllament del treballador i la imposició d'un salari variable i proporcional al valor que l'obrer afegeix al procés. Va suposar una nova forma d'organització industrial que tenia per finalitat augmentar la productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. El seu nom es deu a l'enginyer Frederick W. Taylor.
Es tracta d'aplicar mètodes científics d'orientació positivista i mecanicista a l'estudi de la relació entre l'obrer i les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus processos i seqüències, i el cronometratge de les operacions, més un sistema de motivació amb el pagament de primes al rendiment, suprimint qualsevol improvisació en l'activitat industrial.
Pesca insostenible
Los descartes en pesca constituyen un 8 % del peso total de las capturas mundiales o más de 7,3 millones de toneladas de pescado que se tiran por la bordaOceana afirma que en las pesquerías Atlánticas de la Unión Europea esta práctica alcanza máximos preocupantesUno de cada 6 kilos de pescado capturado en Europa nunca llega al mercado porque es tirado al mar. Y hay pesquerías tan derrochadoras que son hasta 5 de cada 6 kilos capturados los que se arrojan por la borda. Muchas de estas pesquerías son precisamente las que han sufrido mayores incrementos en las negociaciones donde se han otorgado las cuotas de pesca para este año.El descarte es una práctica definida por FAO como “aquella parte de las capturas que se devuelve al mar por cualquier motivo”. Está ampliamente extendida a nivel mundial y tiene su mayor incidencia en pesquerías de arrastre de especies demersales en las que el porcentaje de descartes efectuados puede llegar a alcanzar el 90% del peso total de las capturas. Teniendo en cuenta que estas estimaciones se realizan en relación a las capturas declaradas, las cifras pueden ser mucho más alarmantes. Otras estimaciones han llegado a dar cifras de más de 20 millones de toneladas de descartes al año en el mundo.
Esta actividad no sólo sobreexplota los caladeros de forma absurda, sino que además interfiere significativamente en el equilibrio de la cadena trófica al fomentar el desarrollo de especies oportunistas que se nutren del pescado desechado. Tanto la Asamblea General de Naciones Unidas a través de varias Resoluciones, como la FAO a través del Código de Conducta para la Pesca Responsable, han reiterado la necesidad global de minimizar esta práctica.
Las causas que motivan que una embarcación descarte un porcentaje de sus capturas son variadas, pero en la mayoría de los casos derivan de estrategias comerciales o de los sistemas de gestión que hay actualmente en funcionamiento.
Las aguas atlánticas europeas constituyen uno de los puntos calientes de esta actividad, y conjuntamente con las pesquerías del Pacífico Noroeste, suponen un 40% de los descartes globales. Solo en el Atlántico Nordeste se calcula que los descartes ascienden a más de 1.300.000 toneladas de pescado. Este hecho resulta más preocupante si tenemos en cuenta que la legislación comunitaria actualmente en vigor obliga a descartar la pesca en caso de que se infrinjan, por ejemplo, el Total Admisible de Capturas (TAC) o las tallas mínimas de desembarco. Ambas mediciones se llevan a cabo solamente sobre el pescado desembarcado en puerto, no sobre el total de las capturas efectuadas en la mar, que son las que realmente tienen impacto sobre los stocks pesqueros y los ecosistemas marinos.
Una de las peticiones de Oceana es que las TAC que establecen todos los años los países de la UE sean realmente sobre capturas y no sobre desembarques, ya que el sistema actual no refleja el volumen real de capturas e incentiva el desperdicio.
Por ejemplo, cuando una embarcación captura por encima de la cuota que se le ha asignado, o pesca individuos sin interés comercial –por cuestión de especie o de talla- se deshace de las capturas. También es frecuente en embarcaciones que faenan durante periodos de tiempo prolongados que, llegados a un nivel de capturas, carezcan de espacio suficiente para almacenarlas y opten por descartar parte de la carga para reemplazarla con especies de mayor valor comercial.
Según declaraciones de Ricardo Aguilar, Director de Investigación de Oceana para Europa: “Esta situación es insostenible y constituye un problema añadido a la sobreexplotación de los recursos pesqueros”. Está práctica se ha mitigado ligeramente en los últimos años como consecuencia del incremento de la demanda de harinas de pescado, elaboradas con especies de escaso interés comercial. Según María José Cornax, investigadora de Oceana: “Esta aparente disminución no constituye una noticia alentadora ya que las estimaciones de descartes se realizan en base a las descargas en puerto, y no a las capturas reales que se efectúan. Por otra parte esta práctica falsea los datos sobre el estado real de las pesquerías, inutilizando las medidas de gestión que se emprendan”.
Oceana ha reiterado en distintas ocasiones que la flota de la Unión Europea lleva a cabo algunas de las pesquerías más derrochadoras del mundo. Un claro ejemplo son el rasco, red de enmalle de fondo para la captura del rape (Lophius spp.), y el arrastre de fondo para la captura de crustáceos como la cigala (Nephrops norvegicus). En el caso del rasco se ha calculado que hasta un 71% de las capturas de rape son descartadas por estar dañadas, debido al dilatado tiempo que estas redes pasan en el agua. En el arrastre para crustáceos en las costas del Algarve portugués se llegan a alcanzar tasas de un 70% de descartes sobre el total de capturas, unas 35.000 toneladas de pescado que cada año son tiradas al mar. En otras pesquerías de arrastre para peces planos y especies de grandes profundidades los descartes llegan a superar el 90% de la captura total.
En aguas del Mediterráneo y el Mar Negro el arrastre constituye el arte de pesca con la tasa de descartes más elevada debido a la gran cantidad de especies no objetivo que captura. Se calcula que en promedio la mitad de las capturas efectuadas por estos arrastreros son descartadas.
Por otra parte existen otras prácticas no vinculadas directamente a la especie objetivo y que implican también descartes, como la conocida como shark-finning, que consiste en el corte de las aletas del tiburón y descarte del resto del cuerpo, en la mayoría de los casos aún vivo, o la captura accidental de especies protegidas como las tortugas marinas o cetáceos que son devueltos muertos al mar.
Según declaraciones del Comisario Europeo de pesca Joe Borg para el diario Financial Times: “Es inmoral tirar literalmente el pescado al mar. Estamos desperdiciando un recurso precioso”.
Ricardo Aguilar ha concluido que “No nos basta con sobreexplotar los recursos pesqueros, sino que además los derrochamos. Urge tomar medidas que, por lo menos, minimicen esta práctica”.
Oceana dispone de un desglose de los descartes estimados para pesquerías de la Unión Europea
Agricultura itinerant
En vastes regions de clima càlid i de vegetació densa (selva i boscos tropicals) es practica una agricultura itinerant de subsistència. Els agricultors obren clarianes en la vegetació, talen els arbres, treuen les herbes del terra i cremen el terreny esbrossat perquè les cendres aportin fertilitat al sòl.
Com que els sòls de les zones càlides són extremament fràgils, en pocs anys queden esgotats i els agricultors han d'obrir noves clarianes en un altre sector de la selva o el bosc.
Aquesta pràctica agrícola, coneguda com a agricultura de tala i crema, és habitual a les zones baixes de Veneçuela, Colòmbia, Equador, l'est de Perú i Bolívia, a la selva amazònica, en sectors de l'Amèrica Central i a les illes del Carib. El seu origen es remunta a l'època precolombina, en què era practicada per grups indígenes com ara els arawaks i els guaranís.
Com que els sòls de les zones càlides són extremament fràgils, en pocs anys queden esgotats i els agricultors han d'obrir noves clarianes en un altre sector de la selva o el bosc.
Aquesta pràctica agrícola, coneguda com a agricultura de tala i crema, és habitual a les zones baixes de Veneçuela, Colòmbia, Equador, l'est de Perú i Bolívia, a la selva amazònica, en sectors de l'Amèrica Central i a les illes del Carib. El seu origen es remunta a l'època precolombina, en què era practicada per grups indígenes com ara els arawaks i els guaranís.
dimarts, 10 de novembre del 2009
dimarts, 27 d’octubre del 2009
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Canvi climatic
http://www.youtube.com/watch?v=Zaneki-Gnb8
No he pogut veure el video perque no em va el youtube però posava que era de la setmana que TV3 va dedicar al canvi climatic, o sigui que penso que si que te a veure amb el canvi climatic...
No he pogut veure el video perque no em va el youtube però posava que era de la setmana que TV3 va dedicar al canvi climatic, o sigui que penso que si que te a veure amb el canvi climatic...
dimarts, 13 d’octubre del 2009
INUNDACIONS A CATALUNYA
Desactivada la alerta por inundaciones en Catalunya
La Dirección General de Protección Civil de la Generalitat ha desactivado a las 6.45 horas el Plan de emergencias para inundaciones en Catalunya (Inuncat) después de que el último boletín del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) indique que disminuyen las probabilidades de precipitaciones, sobre todo las de carácter más intenso.
BARCELONA, 18 (EUROPA PRESS)
La Dirección General de Protección Civil de la Generalitat ha desactivado a las 6.45 horas el Plan de emergencias para inundaciones en Catalunya (Inuncat) después de que el último boletín del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) indique que disminuyen las probabilidades de precipitaciones, sobre todo las de carácter más intenso.
Pese a ello, el SMC prevé que a partir de primera hora de la mañana se acumulen más de 20 litros por metro cuadrado en diversas comarcas de Catalunya. Las lluvias irán, a menudo, acompañadas de tormentas y localmente de granizo, así como de fuertes rachas de viento, sobre todo por la mañana.
El Centro de Coordinación Operativa de Catalunya (Cecat) mantiene un aviso de prealerta del Inuncat, que no implica su activación.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
RECURSOS RENOVABLES I NO RENOVABLES
Els recursos renovables es regeneren de manera natural i continuada i, en conseqüència, no són limitats. Per exemple, són recursos renovables l'energia solar, l'energia eòlica, els que s'obtenen d'animals (llana, cuir...) i de plantes d'ús industrial (cotó, lli...), i tots aquells que poden estar sempre disponibles perquè provenen d'una font de proveïment inesgotable. Poden ser explotats de manera indefinida sempre que la demanda no sigui superior a la capacitat de regeneració del producte.
Els recursos renovables són els resultants dels fluxos i cicles de la naturalesa, que els proporciona amb una taxa temporal determinada.
Els recursos renovables estan lligats en el seu gènesi a l'energia solar, que és la qual manté els processos geològics externs i la vida. L'energia solar arriba al planeta amb una taxa global gairebé constant (constant solar, aproximadament 1367W/m2), encara que la seva distribució varia amb la latitud, les hores del dia i les estacions.
Els recursos renovables són els resultants dels fluxos i cicles de la naturalesa, que els proporciona amb una taxa temporal determinada.
Els recursos renovables estan lligats en el seu gènesi a l'energia solar, que és la qual manté els processos geològics externs i la vida. L'energia solar arriba al planeta amb una taxa global gairebé constant (constant solar, aproximadament 1367W/m2), encara que la seva distribució varia amb la latitud, les hores del dia i les estacions.
Els recursos no renovables més 
importants són proporcionats per l'esfera geològica de la Terra en forma de matèries primeres, font de materials, i combustibles fòssils, font d'energia.Es denomina reserves als contingents de recursos que poden ser extrets amb profit. El seu valor monetari depèn de la seva escassesa i demanda. La seva utilitat com recursos depèn de la seva aplicabilitat, però també del cost econòmic i del cost energètic de la seva localització i explotació. Per exemple, si per a extreure el petroli d'un jaciment cal invertir més energia que la qual va a proporcionar no pot considerar-se un recurs.
La comptabilitat de les reserves produeix moltes disputes, amb les estimacions més optimistes per part de les empreses, i les més pessimistes per part dels grups ecologistes i els científics acadèmics. On la confrontació és més visible és en el camp de les reserves d'hidrocarburs. Aquí els primers tendeixen a presentar com reserves tots els jaciments coneguts més els quals preveuen trobar. Els segons posen l'accent en el cost monetari creixent de l'exploració i de l'extracció, amb només un nou barril trobat per cada quatre consumits, i en el cost termodinàmic (energètic) creixent, que disminueix el valor d'ús mig de les noves troballes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)